El darrer dia a Sindelfingen es va llevar plujós. De mica en mica vam anar arribant al nostre punt de trobada habitual del Goldberg Gymnasium des de les respectives host families.
A en David, l'adéu també li va costar. Trobarà molt a faltar l'Aleix, el seu "germà gran".
I, evidentment, a totes les amigues del seu "germà gran"...
Aquesta és per a tu, David. Nosaltres també et trobarem a faltar
Camí de l'estació
Això ja s'acaba
Jo trobo que la maleta pesa més avui que fa una setmana
Alguns lectors del bloc ens heu comentat les imatges de les fulles que hem anat compartint en aquest espai. Si us diem que cap d'aquestes fotos fa justícia a la realitat, sembla un tòpic fàcil però és ben cert. Aquí van les últimes. Són de la passejada per Esslingen, en concret d'un terra i de quatre parets.
Aquest matí de dimecres no hi havia la millor llum per fotografiar la natura -de fet era difícil fotografiar res amb un mínim de qualitat- i la pluja encara va complicar més la feina dels reporters aficionats que han cobert aquesta aventura.
Sigui com sigui, seguim enamorats dels colors de la tardor alemanya.
Dediquem el matí de dimecres a visitar la ciutat d'Esslingen am Neckar. No és massa lluny d'Stuttgart i s'hi arriba bé amb la línia S1 de la xarxa de rodalies.
Diuen que no hi ha moltes ciutats a Alemanya en què es pugui viure la Història de forma tan directa com a Esslingen. Al llarg de més de 1.000 anys, la ciutat ha anat prenent el seu aspecte definitiu. Actualment, els seus 93.000 habitants estan orgullosos de seguir donant vida als seus carrers amb els seus racons històrics.
El temps no ens acompanya. No fa fred tot i que plou. Però després de tants dies treballant, hi ha ganes de veure món i tenir temps per fer... altres coses!
Ens trobem una ciutat per recórrer a peu: carrers estrets que es retorcen pel nucli històric i testimonis de pedra d'èpoques passades ens conviden a iniciar un viatge a través dels segles.
Així que arribem al casc antic ens trobem la Markplatz i l'església de Sant Dionís, contruïda durant el segle XIII. Ens crida l'atenció el passadís que hi ha entre les dues torres d'aquest imponent edifici construïdes entre el 1275 i el 1310. Preguntem a la noia de l'oficina d'informació turística i ens diu que la seva funció és molt pràctica: gràcies a aquest passadís la torre situada al sud, pot ser subjectada per la seva torre germana més ferma, per evitar la seva inclinació.
La Marktplatz (plaça del mercat) amb les paradetes del mercat i l'església de Sant Dionís al fons.
Ja amb el plànol a la mà i encara sota la pluja seguim les indicacions de l'oficina de turisme, situada a la casa Kielmeyer, i ens dirigim al castell que és el poc que queda de l'antiga muralla medieval que envoltava la ciutat. Uns 300 graons ens condueixen turó amunt. La magnífica vista de la ciutat i de la vall és l'excel·lent recompensa a l'esforç.
Paradeta a mitja pujada amb l'excusa de fer-nos fotos.
Vista del casc antic de la ciutat
Restes de l'antiga muralla medieval
Deixem enrere el castell, les vistes, les escales... Sembla que ha deixat de ploure i fem un volta pel nucli històric. Anem descobrint edificis realment bonics, curiosos, diferents.
Aquesta és la Kauf-und-Steuerhaus, l'antiga Casa de Comerç i Impostos, ara és l'Ajuntament Vell. L'edifici és medieval però la façana es va modernitzar durant el Renaixement. La seva joia és el rellotge astronòmic. És un dels rellotges més antics d'Alemanya i conserva el mecanisme original de 1591 que acciona les agulles i les figures que es mouen quan les campanes toquen les hores. Sí, sí, encara funciona! Queda clar que a finals del segle XVI encara no s'havia inventat això de l'obsolència programada.
L' Ajuntament Vell
Continuem la passejada pels carrerons Webergasse, Heugasse i arribem a la plaça Hafenmarkt. Per tot arreu veiem cases impressionants. Sabem que van ser residència de rics comerciants i viticultors. Del nostre recorregut destaquem la Fachwerkzeile que és la filera de cases de parets amb bigam de fusta més antiga d'Alemanya, la Fachwerkhaus, que és la manera de construir tan típica d'aquesta zona.
La Fachwerkzeile al fons
Anem acabant el nostre recorregut i enfilem l'Innere Brücke, el pont sobre el riu Neckar. Botigues, cafès i restaurants ocupen ara els edificis antics. De tots destaquem la petita capella de Sant Nicolau. Una petita i curiosa construcció del 1300. L'edifici fa molt de temps que no té un ús religiós. Va ser botiga després de la Reforma protestant, ferreria al segle XIX i, des de l'any 1956 és un monument oficial de les víctimes del nacionalsocialisme.
La capella de Sant Nicolau
A l'edat Mitjana, Esslingen va ser un important centre viticultor i és aquí on fa més de 180 anys es va produir el primer cava alemany. Van ser els monjos els qui van portar el cultiu del vi a la vall del Neckar i els habitants d'Esslingen van descobrir ràpidament les possibilitats que oferia aquest nou cultiu. La ciutat es va convertir en el centre de la producció i del comerç de vins de la zona i en ells va basar la seva prosperitat econòmica ja que el vi era la beguda comuna a les tavernes i a les cases.
Una mostra concreta de la importància de la ciutat d'Esslingen dins del món del vi és l'anomenada "cubeta d'Esslingen" un contenidor d'uns 300 litres de capacitat, que era la mesura utilitzada en el comerç de vi a tot el territori del sud d'Alemanya.
Actualment, de les 1.200 hectàrees originàries de superfície dedicada a ceps, encara es conreen 82, la majoria de les quals estan situades als turons de vessants extremadament costeruts que envolten la ciutat.
Nosaltres no vam tastar ni els vins ni els caves d'Esslingen però sembla ser que són d'una qualitat excepcional.
Un dels últims actes de tot MUN és la foto oficial de cadascun dels diferents comitès. La fotògrafa oficial del MUNOG 2013, després de fer una primera imatge, diguem-ne formal, demanava als diplomàtics que li oferissin una versió més distesa i informal. Aquest és el resultat del procés dels diplomàtics del Comitè International Court of Justice.
Algunes incidències, com ara retards, absències, falta de participació, evidències de falta de son..., poden provocar un Point of Entertainment, és a dir, els Chairs dels comitès poden "castigar" als diplomàtics demanant-los, i fins i tot exigint-los, que facin alguna penyora a canvi de la seva "mala acció".
Els diplomàtics responen a aquest repte de diverses maneres, algunes de ben vistoses...
Si ho busquem al diccionari, un Caucus és una reunió cara a cara dels membres dels partits polítics en una comunitat per discutir i promoure els assumptes del seu partit.
En un MUN els Informal Caucus són una pràctica habitual dins les sessions de treball dels comitès. Es tracta d'un seguit de diverses petites reunions que fan els membres del comitè. En aquestes trobades es concreten acords, es comparteixen punts de vista, es redacten les resolucions que es presentaran, s'estableixen aliances, es decideix qui serà el submitter, ...
Informal Caucus al Comitè United Nations Framework Convention on Climate Change (UNFCCC)
Informals Caucus al Comitè Human Rights Council (HRC)
Informal Caucus al Comitè Economic and Social Council (ECOSOC)
Informal Caucus al Comitè European Union Council (EUC)
Hi ha dos torns. El primer és a les 12:00 h. i el segon, a les 12:45 h. Però malgrat la suposada pausa per a dinar els diplomàtics no deixen de treballar. Entre mossegada i mossegada discuteixen, comenten, pensen, busquen suports i complicitats, inventen alternatives, contrasten idees, elaboren noves propostes, revisen els seus papers ...
Els nostres deu diplomàtics moments abans d'entrar a la sessió inaugural del MUNOG 2013.
D'esquerra a dreta: Aleix Solina, Anna Pitarch, Gemma Dyson, Helena Majó, Mar Panyella,
Lola Martín, Anna Casanovas, Helena Herranz, Anna Eastwood i GerardTrias
Fotografies oficials dels comitès realizades per l'organització del MUNOG.
